L'efecte Broncano: sense filtres... però amb filtres
L’"efecte Broncano" ha arribat per redefinir la transgressió. En una època de polarització extrema, els nous "sense filtres" desafien només els límits de la bombolla contrària mentre protegeixen els propis. Broncano trenca tabús de la dreta, Ayuso de l’esquerra, però tots juguen dins de les regles del seu grup. La il·lusió de la llibertat absoluta es desmunta quan descobrim que, en realitat, tothom té filtres… la clau està en saber quins trencar.
Arnau Galbis
2/11/20253 min read
Hi ha una nova manera de transgredir que arrasa en la comunicació contemporània: el fenomen del "sense filtres" selectiu. Un estil que aparentment desafia les normes socials i trenca les regles de la correcció política, però que, en realitat, ho fa només dins d'un marc segur: el de la pròpia bombolla ideològica. En aquest context, un dels exponents més clars a Espanya és David Broncano, amb el seu nou programa La Revuelta, mentre que en l'àmbit polític la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, juga amb la mateixa tècnica des de l'altra banda de l'espectre. Dues estratègies oposades, però amb un mateix mecanisme: trencar els filtres de la bombolla rival mentre es mantenen intactes els propis.
L’humor Broncano: irreverència dins de la zona segura
Des dels seus inicis a La Resistencia, Broncano s'ha caracteritzat per un estil de conversa aparentment descontrolat, amb acudits sobre drogues, diners i sexe, i una actitud de despreocupació que juga amb els límits del que és acceptable. Ara, a La Revuelta, el format es radicalitza: menys estructura, més caos i una sensació d’improvisació absoluta. Sembla que tot val… però no.
Broncano i el seu equip poden fer acudits sobre la cocaïna o el feixisme perquè saben que el seu públic no els castigarà per això. Però hi ha línies vermelles que no es traspassen: el feminisme, la diversitat o les lluites socials contemporànies no es posen en qüestió. L'humor Broncano trenca els filtres dels conservadors, però no desafia els del progressisme. És un transgressor selectiu.
Ayuso i el model Trump: el sense filtres de dretes
A l’altre extrem, Isabel Díaz Ayuso ha importat la fórmula Trump per a jugar a la mateixa dinàmica des de la dreta. En les seues declaracions i discursos, ella també es presenta com una política que diu el que pensa sense por, esquivant els discursos oficialistes i atacant els dogmes de la bombolla progressista. Es burla del feminisme institucional, qüestiona el canvi climàtic i desacredita el llenguatge inclusiu, però mai atacarà els valors fonamentals de la seua pròpia audiència, com la llibertat econòmica o el nacionalisme espanyol.
El seu "sense filtres" és, de nou, un miratge. Perquè, igual que Broncano no qüestiona els valors del seu públic, Ayuso tampoc posa en dubte els dogmes de la seua parròquia. Pot ridiculitzar els que defensen la memòria històrica, però mai els qui defensen la monarquia. Pot burlar-se de la correcció política, però mai de l’exaltació patriòtica. En definitiva, fa el mateix que Broncano, però en la bombolla contrària.
Un trencament de filtres dins de la polarització
Aquest fenomen no és casual. S'emmarca en la gran tendència de fons de la polarització comunicativa, on la transgressió es permet sempre que servisca per enfortir el propi grup i atacar l'antagònic. A diferència d'altres èpoques, en què l'humor podia posar en qüestió tot i tothom, ara els límits estan clarament establerts per cada tribu ideològica.
Els nous "sense filtres" no són persones que diuen el que volen independentment de les conseqüències. Són creadors de discurs que trien molt bé quins filtres poden trencar i quins han de respectar per mantenir la seua legitimitat dins del seu grup. I, de fet, quan alguna figura s'atreveix a traspassar els filtres de la pròpia bombolla, el cost és alt. Per això, Broncano no farà bromes que qüestionen el feminisme hegemònic i Ayuso mai relativitzarà la unitat d’Espanya.
El futur de l’"efecte Broncano"
Aquest model de comunicació ha vingut per quedar-se. L’humor, la política i la cultura estan cada vegada més travessats per una nova lògica: es pot desafiar el que és correcte… però només allò que el teu públic et permet desafiar. La idea del "sense filtres" és, en realitat, una il·lusió ben calculada.
Broncano seguirà fent acudits sobre cocaïna i fatxes, però no tocarà el feminisme o el col·lectiu LGTBI. Ayuso continuarà desafiant l’ecologisme o la memòria històrica, però mai els principis sagrats de la dreta espanyola. El que sembla llibertat absoluta no és més que un joc de poder dins dels nous marcs de la comunicació polaritzada.
I és que, al final, en aquesta era de les bombolles, tothom té filtres. La diferència és quins filtres decideixes trencar.